La ciutat d’Epidaure, situada dins una ampla badia al nordest del Pel.loponès, gaudia d’una posició estratègica que li va permetre desenvolupar el comerç i crear colònies en diversos punts de l’Egeu. Era a mig camí entre Corint i l’Argos i ben comunicada amb Atenes, tot i que la seva oligarquia d’origen dori va ser sempre aliada d’Esparta i Corint. Actualment es diu Pidharvo.
1. Fitxa tècnica
Edifici: teatre d’Epidaure.
Autor: Políclet el Jove.
Cronologia: 350 a.C.
Tipologia: teatre.
Material: pedra.
Estil: clàssic grec.
Localització: Epidaure, al Peloponès (Grècia).
2. Context històric i social
Al segle IV la polis d’Epidaure es va fer famosa pel seu santuari d’Asclepi, construït en una vall a 8 quilòmetres de la ciutat, on ara hi ha la ciutat de Koroni. Hi acudien els malalts per guarir-se als seus manantials medicinals. A mitjans de segle es van instaurar uns jocs panhel.lènics en honor d’Asclepi, les festes Asclepeia, que tenien lloc a la primavera 9 dies després dels Jocs Ístmics de Corint, i amb aquest motiu es va construir un gimnàs, l’estadi, la pal.lestra, el teatre i un tholos on estava la font sagrada. Va ser redescobert i excavat al segle XIX. Actualment és el teatre antic més ben conservat.
3. Descripció del temple
Era un teatre de mides notables: ocupava un espai circular de 120 de diàmetre i 24 d’alçada. Tenia un aforament de 15.000 espectadors.
L’orquestra, l’espai central totalment circular on el cor cantava i dançava, fa 20 metres de diàmetre. Tenia el terra de sorra batuda i un altar de pedra al centre, ja desaparegut. La càvea (en grec koilon), on es disposen les grades al voltant de l’orquestra, ocupa gairebé dues terceres parts de la seva circumferència. És de grans dimensions: en la part alta fa 120 metres de diàmetre, i puja el vessant de la muntanya fins 24 m. Un passadís perimetral (diazoma) separa la càvea en dues seccions: la part inferior consta de 34 grades, dividides en 12 sectors delimitats per escales radials que permeten el ràpid desplaçament dels espectadors. La part superior consta de 20 grades, dividides en 22 sectors. Les grades destinades al poble eren seients de pedra llisos, mentre que les de les primeres files, destinades a les autoritats, tenien respatller i braços. El tercer element estructural del teatre eren el prosceni i l’escena, una construcció de planta rectangular disposada en posició tangent darrere l’orquestra. L’escena era un edifici de dos pisos de 4 metres d’alçada per 2 de fondària, d’estil jònic; tenia un balcó que podia realitzar diverses funcions al servei de la decoració, o com a magatzem i vestidor dels actors. El prosceni, un espai elevat entre l’orquestra i l’escena, és on els actors desenvolupaven l’acció teatral.
Tota la construcció està basada en càlculs matemàtics. La visió del prosceni des de totes les grades és excel.lent i l’acústica tan precisa, que es pot sentir als actors des de qualsevol racó de la càvea. És obra de Políclet el jove, famós per les seves escultures, que també va dissenyar el tholos.
La situació i entorn del teatre són significatives. Està construït a 500 metres del santuari d’Asclepi, a la vall Hierón rodejada de muntanyes. Aprofitant el pendent natural de la muntanya, està construït al vessant d’un pujol, en total integració amb l’entorn paisagístic, mostrant l’estreta relació que hi havia entre art i natura pels grecs. Va caldre construir dos murs laterals i un mur de contenció per adaptar-se al relleu.
La funció del teatre està relacionada amb el cult a Dionís, que en el segle IV es celebrava amb certàmens de tragèdies i comèdies en diferents festes a Dionís, a la primavera i hivern. Per això, en mig de l’orquestra hi havia un altar destinat als actes rituals a l’inici de les festes. El cor entrava a l’orquestra pels passadissos laterals (parodos) i hi executava cants corals alternant-se amb recitacions i cants dels actors al prosceni. L’espectacle durava tot el dia i tenia molt impacte emotiu. Era un esdeveniment social importantíssim per a la ciutat, que s’omplia de visitants. Aquest teatre va ser un dels més importants i famosos de l’època i s’hi van poder veure representades les millors tragèdies dels millors autors tràgics grecs.
"Només sé una cosa: que no sé res" deia el savi Sócrates 