Segons Plató l’ànima és immortal

L’antropologia de Plató és dualista. Segons creia, els éssers humans estem compostos d’una ànima immaterial que està tancada a un cos material i imperfecte. Plató deia que havíem de portar un tipus de vida ascètica, fer una atenció especial a la dimensió espiritual i deixar en segon pla les necessitats i els desigs de tipus material i corporal.

Estava convençut que l’ànima és immortal i ho va defensar amb diferents proves. Una d’elles, era que l’ànima va existir abans que nosaltres haguessim nascut, per tant, continuarà existint quan nosaltres haguem mort. En segon lloc, per la seva simplicitat: les coses que es descomponen i moren són les que tenen parts, i per tant el cos és mortal perquè té parts, mentre que l’ànima no perquè és simple.

La creença en la immortalitat de l’ànima està lligada a la teoria de la reencarnació. Plató creia que després de la mort la nostra ànima pot tornar a la vida i unir-se a un cos nou, que serà noble i bell si en la nostra vida passada hem viscut de manera virtuosa. Si no ha estat així, la nostra ànima es reencarnarà en un cos inferior.

Aristòtil en canvi explica l’ésser humà concret com un individu compost de matèria i forma: la matèria és el cos, mentre que la forma és l’ànima. El cos i l’ànima formen una unió substancial inseparable.

Per a Aristòtil, l’ànima està relacionada amb la nostra activitat vital i intel·lectual. Podríem dir que l’ànima és el funcionament de l’ésser humà. L’ànima realitza tres funcions diferents de l’ànima: la funció vegetativa és la que permet que tots els éssers vius puguin nodrir-se, créixer i reproduir-se; la funció sensitiva és la que fa possible que alguns éssers vius, com ara els animals o les persones, puguin percebre el món que els envolta i interactuar-hi; finalment, la funció racional, que és exclusiva de l’ésser humà,  ens permet parlar i raonar. Per exemple, l’ànima de les plantes només fa la funció vegetativa; l’ànima dels animals pot fer la funció vegetativa i també la sensitiva. Per últim, només l’ànima humana és capaç de fer totes les funcions.

Aristòtil no contempla la immortalitat: com l’ànima és un principi vital, se suposa que desapareix amb la mort.

Advertisement