Esparta: La contradicció d’Atenes

La ciutat d’Esparta s’alçava a la regió de Lacónia, al bell mig de la península del Pel.loponès. Era una ciutat amb un fort caràcter militarista. Si la comparem amb la ciuta d’Atenes que va tenir un gran apogeu durant el s.V a.C, Esparta mai va construir grans edificis, temples… ni tant sols una muralla defensiva, com les altres polis gregues,  ja que ells mateixos es consideraven “millors que murs de maons“. Però en realitat, Esparta, durant l’època arcaica, era un conjunt de llogarets dispersos, la capital d’un territori molt extens que necessitava alguna cosa més que una muralla.

La característica essencial d’Esparta era el seu sistema polític, obra del llegendari legislador Licurg. D’una banda, cosa que mai s’havia vist en les polis gregues, Esparta estava governada sota una diarquia, és a dir dos reis que eren escollits entre els dos génos més importants de la ciutat: els Àgides i els Euripòntides. Les tasques d’ambdós reis només eren representatives. Eren els pontífex majors i els comandants de les forces armades. Cada rei tenia una guàrdia personal composta per 100 hombes, rebien els millors sacrificis, i designaven dos representants per al temple de Delfos.

El govern era encomanat als èfors. Aquests eren cinc i eren escollits per votació de l’assemblea popular amb un mandat d’un any. Van arribar a tenir en les seves mans tot el poder executiu  de la polis: convocaven l’exèrcit, posaven multes, podien destituir els magistrats…

Una altra isntitució governamental era la gerúsia, el senat, que estava format per 28 ancians respectables de més de seixanta anys qui obtenien el càrrec de manera vitalícia. Tot i només ser una institució consultiva, amb poques funcions executives, era un òrgan molt important i respectat perquè en cap altre lloc de Grècia no es veneraven tant els ancians com a Esparta.

Finalment, l’apel·là era l’assemblea popular constituïda per tots els ciutadans lliures majors de 30 anys. La seva funció principal consistia a designar els membres del senat i elegir els èfors.

Diferenciació entre Atenes  (esquerra) i Esparta (dreta)

Com a tota societat, els espartans, també coneguts com a lacedemonis, tenien una marcada jerarquització social. Els espartants eren els desencents de les últimes invasions dòries, provenents del nord del continent i, al contrari de la resta de Grècia, mai van voler barrejar-se amb la població autòctona, els anomenats ilotes, a qui esclavitzaren. Ambdós grups compartien un mateix territori, però mai els mateixos drets socials. Però, hi havia un tercer grup: els periecs, habitants del voltant de la ciutat que eren pagesos, agricultos, ramaders; no participaven en la política de la comunitat tot que en cas de necessitats podien formar part de l’exèrcit; però mai van ser esclaus.

Com ja s’ha esmentat anteriorment, els espartans “donaven la seva vida” per arribar a ser els millors guerres de tota Grècia. Per poder-ho aconseguir, es van haver de sotmetre’s a una dura disciplina que la que depenia de la supervivència com a classe privilegiada.

Entrant a fons en la formació guerrera, els espartans des de la seva infantesa, tot el seu sistema educatiu estava orientat a la preparacó per la guerra. Només nèixer, els nadons se sometien a una mena d'”exàmen” realitzat pels ancians de la gerúsia, qui els examinaven i decidien si eren aptes per convertir-se en futurs bons guerres. En cas de ser negatiu, el nadó era llençat des del penya-segats del Taíget.

                

En el cas que el nen fos considerat apte, començava una dura formació militar que durava gairebé tota la seva vida. Fins i tot, les mateixes mares educaven als seus fills per ser sans i valents. Exemples de l’educació que impartien eren banayar-los amb vi (ritual que creien que funcionava contra les malalties), o els deixaven tancats en una habitació o indret a les fosques perquè s’acostumessin a valer-se per si mateixos, entre d’altres exemples. Quan els nois feien 7 anys, l’Estat espartà es feia càrrec d’ells per tal de convertir-los en uns guerrers consumats. Des dels 16 als 20 anys es convertien en eirénes i realitzaven el servei militar amb proves molt dures i rigoroses. Se’ls deixava calbs i se’ls obligava a caminar descalços. A més havien de vestir-se amb una únic peça de roba que havia de durar tot un any, estiu i hivern. En el santuàri d’Àrtemis se’ls  flagel·lava fins fer-los sagnar mentre ells havien de dissimular el dolor.

Acabada aquesta etapa, els nois ingressaven en l’exèrcit actiu, de qual no es desvinculaven mai. Fins als 30 anys, els guerrers seguien vivint amb els altres guerrers i acudien a les syssístia (àpats comuns). Fins als 60 anys, no quedaven lliures de l’exèrcit; per tant era el moment de poder formar part de la gerúsia, és a dir, el senat d’ancians venerables.

En el cas de noies també rebien educació: feien gimnàstica, a diferència de la resta de Grècia, atès que els espartans creien que una dona forta i sana podia engendrar nens més sans i forts. Tot i ser una mica sorprenent, les dones en la civilització espartana eren molt resepectades i tenien molt de poder.