L’ètica de Plató, contraposada a l’ètica d’Aristòtil

L’ètica de Plató s’inspira en els plantejaments de Sòcrates: creia que els valors són universals i objectius, que el bé i la justícia existeixen per si mateixos i són iguals per a totes les persones.

Plató defensava l’intel·lectualisme moral: si algú es comporta incorrectament no és perquè sigui un malvat, sinó que actua així per ignorància. El problema de l’ètica es redueix en el fons a aprehendre la Idea del Bé, perquè, un cop l’haguem copsat, el nostre comportament serà sempre bo i moralment adequat.

Segons Plató, les úniques persones que podem aspirar a copsar la Idea del Bé són les que tenen una ànima predominantment racional. Plató pensava que cada tipus d’ànima està associat a una forma de vida característica. Cadascuna d’aquestes formes de vida té associada una virtut o excel·lència. Una persona en qui predomina l’ànima racional serà excel·lent si conrea la intel·ligència. Quan algú destaca l’ànima irascible, la virtut que ha d’esforçar-se a desenvolupar és la valentia. Finalment, els qui tenen una ànima concupiscible han d’intentar conrear la moderació, per tal que els desigs no acabin dominant-los.

Però, per damunt de totes aquestes qualitats hi ha la virtut més important de totes, la justícia. Només es pot assolir quan la raó és capaç de dominar les nostres passions i els nostres desigs.

En canvi, l’ètica aristotèlica és eudaimonista ja que segons Aristòtil, tots els éssers humans aspirem a ser feliços. La felicitat o eudaimonia per a ell no consisteix en un estat de satisfacció, sinó que es correspon amb una forma de vida completa. Per això afirma que una persona ha estat feliç després de morta, quan podem comprovar que efectivament ha viscut d’una manera adequada.

La felicitat s’assoleix, segons Aristòtil, quan sabem elegir el nostre comportament per mitjà de la pràctica de la virtut. Va distingir dos tipus de virtuts diferents: les virtuts ètiques, que estan associades a la manera com ens comportem en relació amb els altres, i les virtuts dianoètiques, que estan vinculades a la manera com fem ús de la nostra racionalitat teòrica.

Pel que fa a la justícia Aristòtil la defineix com la virtut que consisteix a “ donar a cadascú allò que li correspon”. Va distingir dues formes diferents de justícia: la justícia commutativa, que és la que s’aplica als intercanvis iexigeix que hi hagi una equivalència entre allò que donem i allò que rebem; i la justícia distributiva que és en la qual allò just és que hi aporti més el qui té més i que en rebi més el qui s’ho mereix més.

Advertisement