La teoria del coneixement segons Plató i Aristòtil

Per a Plató hi ha dues maneres molt diferents de conèixer, basant-se en l’existència de dos mons diferents: el món sensible i el món intel·ligible. El primer es pot copsar a través dels sentits mentre que, el món intel·ligible constitueix l’autèntica realitat perfecta i eterna, a la qual només es pot arribar per mitjà de la raó.

El coneixement sensible no és un saber d’allò veritable, sinó d’allò aparent. Plató anomena opinió o doxa, a aquest tipus de saber. En canvi el coneixement de les Idees és el saber veritable, perquè les Idees no canvien mai. Aquest és el tipus de saber que només es pot assolir si fem ús de la raó i anem més enllà dels nostres sentits Plató l’anomenava ciència o epistemé.

Per assolir el saber veritable cal realitzar un procés d’ascensió dialèctica que ens traslladi del coneixement sensible al coneixement de les Idees. Per exemple, la manera com un viatger ascendeix al cim d’una muntanya, pujant a poc a poc. Plató pensava que l’ascensió dialèctica és possible gracies a la reminiscència o anàmnesi, que ens permet recordar les Idees que la nostra ànima guarda al seu interior des d’abans del nostre naixement.

Al contrari, Aristòtil no creia en un món de les Idees separat de la realitat. Pensava que la base del coneixement està en la informació que ens proporcionen els sentits sobre el món que ens envolta, que és l’únic que existeix realment.

Aristòtil distingeix entre el coneixement particular i el coneixement universal. El coneixement particular és el que es refereix a un individu concret del món sensible. El coneixement universal correspon a allò general. Per exemple, a un metge, el que realment l’interessa conèixer és l’estructura general d’un cos humà, no els detalls concrets un cos concret.

Assolir el coneixement general, en el pensament d’Aristòtil, és possible per mitjà d’un procés d’abstracció inductiva, en el qual entren en joc la imaginació, la memòria i l’enteniment: el coneixement parteix d’allò que copsem amb els sentits, i és la imaginació la que ens permet evocar representacions d’aquests individus particulars que hem percebut prèviament, mentre que la memòria ens permet emmagatzemar aquestes imatges. Finalment, l’enteniment ens ajuda a trobar allò que tots aquests individus particulars d’una mateixa classe tenen en comú.

Advertisement